Article d'Esquerra Unida del mes de setembre: “L'ignorat articule publicat a Alemanya sobre la situació real de Espanya”
El ple del 26 de març del 2012 va modificar el Reglament de Mitjans de Comunicació Local, aprovat en 2008, per a permetre la publicació d'un article mensual en la web municipal als partits polítics que es van presentar a les eleccions municipals i no van aconseguir representació en l'ajuntament. Este és el text d'Esquerra Unida del mes de setembre, titulat “L'ignorat articule publicat a Alemanya sobre la situació real de Espanya”.
Des d'Esquerra unida hem cregut oportú propagar l'opinió d'una corresponsal estrangera com Stefanie Claudia Müller, sobre l'actual situació del nostre país no és molt original però creiem que val la pena difondre este text, que alguns ja coneixeran i altres hauran d'haver llegit en estos moments, salutacions i fins al mes que ve.
Traducció d'un article publicat en diversos periòdics econòmics alemanys, pel seu corresponsal a Espanya:
Hui, 6 de setembre, es troben en Madrid els governs de Alemanya i Espanya, acompanyats d'un nombrós grup d'empresaris, i on segur parlaran sobre les condicions per a poder atorgar més ajudes financeres a Espanya o al seu sistema bancari.
En els dos costats s'ha elevat el to en els últims mesos i és amb gran expectació que Espanya espera ara la decisió que prendrà el Tribunal Constitucional alemany, que eixa sí que és crucial, el dia 12, sobre la conformitat o no del rescat europeu i les obligacions derivades per als alemanys.
En Alemanya creix la crítica contra la suposada “mentalitat de festa” dels espanyols; en Espanya els mitjans cada vegada són més negatius amb la suposada duresa de la canceller Merkel.
Pensem que la situació és molt més complexa del que presenten ambdós governs i la majoria dels mitjans.
Espanya no és Grècia, però Espanya pot ser un pacient crònic si Alemanya, junt amb Europa, no contribuïx a solucionar els seus verdaders problemes.
Espanya no hauria de rebre més diners sense que es canvie a fons el sistema polític i econòmic, hui en mans d'una oligarquia política aliada amb la oligarquia econòmica i financera, i sense que s'augmente la participació ciutadana real en les decisions polítiques.
Per a no perpetuar la crisi i endeutar als espanyols durant generacions, El Govern espanyol deu reformar a fons l'administració de les comunitats autònomes i els ajuntaments, en la seua majoria en fallida i completament fora de control, sotmetent a referèndum el model d'Estat.
Este tema és la clau del futur de Espanya, perquè les regions, ajuntaments i diputacions són els responsables dels dos terços del gasto públic -234.000 milions enfront de 118.000 l'Estat en 2011-, excloent la Seguretat Social -23.000 milions?-, i este gasto es realitza en condicions de descontrol, balafiament i corrupció totalment inacceptables.
Les raons verdaderes de la crisi del país, d'acord amb el que s'ha dit, res han de veure amb salaris massa alts -un 60 % de la població ocupada guanya menys de 1.000 euros/mes-, pensions massa altes ?la pensió mitjana és de 785 euros, el 63% de la mitjana de la UE? o poques hores de treball, com s'ha transmés a vegades des de Alemanya.
A Espanya tampoc li falta talent, ni capacitat empresarial ni creativitat. Té grans pensadors, creatius, enginyers, metges excel·lents i gestors de primer nivell.
La raó de la malaltia d'Espanya és un model d'Estat inviable, font de tot nepotisme i de tota corrupció, imposat per una oligarquia de partits en connivència amb les oligarquies financera i econòmica, i amb el poder judicial i els organismes de controla el seu servici.
En Espanya no existix separació de poders, ni independència del poder judicial, ni els diputats representen els ciutadans, només als partits que els posen en una llista.
Tot açò porta també a una economia submergida que arriba al 20% del PIB i que frena la competència, l'eficàcia i el desenvolupament del país.
A més, detrau recursos amb què podrien finançar-se educació i sanitat.
Les ajudes per a Espanya, igual que per a altres possible candidats de rescats, no han d'anar a bancs ja quasi en fallida i fortament polititzats.
En la CAM, El Govern ha compromés 16.000 milions de diners públics en lloc de tancar-la; en Bankia, 23.000, i el Executiu acaba de donar-li 5.000 milions urgentment per a cobrir pèrdues en compte de tancar-la, i a més de forma tan estranya que desperta tot tipus de recels.
Per què s'ha utilitzat els diners dels espanyols (FROB) en compte d'esperar els fons de la UE?
És lícit suposar que la raó és la següent: els bancs no volen que la UE investigue els seus comptes.
Control estricte i dures condicions:
Ja el cas de Grècia ha demostrat que les ajudes europees han d'estar vinculades a un control estricte i condicions dures.
Eixes condicions no poden només representar retalls socials o pujades brutals d'impostos, com fa ara el Govern de Marià Rajoy amb la excusa de Europa.
S'ha de canviar més en Espanya que tallar gasto social, que de totes maneres és molt més baix que en Alemanya, i hi ha altres gastos infinitament més rellevants que se poden eliminar.
A més, els casos de corrupció resulten tan escandalosos, inclús en el propi Govern, que un sols pot arribar a una conclusió: el diners de Europa no pot se ser manejat per persones tan increïblement venals.
La passada setmana el ministre d'Indústria Sòria -imputat també per corrupció urbanística a Canàries- va acusar al ministre d'Hisenda en el Consell de Ministres d'afavorir descaradament a l'empresa líder de renovables, Abengoa, de la que havia sigut assessor, en la nova regulació de estes energies, que reben més de 7.000 milions d'euros de subvencions anualment.
I Rajoy, a qui va entregar una carta probatòria, ni va dir ni va fer absolutament res.
No pot permetre's per més temps este nivell de corrupció, i menys encara a 17 regions funcionant com a estats independents, amb tots els organismes multiplicats per 17, des de 17 servicis meteorològics a 17 defensors del poble, amb 200 ambaixades, 50 canals de TV regionals en pèrdua, 30.000 cotxes oficials o 4.000 empreses públiques que col·loquen a 520.000 persones, creades específicament per a ocultar deute i col·locar a familiars i amics sense control ni cap fiscalització.
En conjunt, uns 120.000 milions, equivalents a l'11,4% del PIB, se malgasten anualment en un sistema de nepotisme, corrupció i falta de transparència.
I amb açò s'ha d'acabar, entre altres coses, perquè ja no hi ha diners. Les últimes dades dels comptes públics coneguts la passada setmana són esgarrifosos.
El dèficit de l'Estat a juliol va ascendir al 4,62% del PIB, enfront de un dèficit del 3,5% compromés amb la UE per a tot l'any (del 6,3% incloent regions i ajuntaments).
Però el realment inaudit és que Espanya està gastant el doble del que ingressa: 101.000 milions de gasto a juliol enfront de 52.000 milions d'ingressos, i precisament per a poder finançar el balafiament de regions i ajuntaments, que no estan en absolut compromesos amb la consolidació fiscal.
El tema del dèficit públic és una cosa que frega la ciència-ficció, i que il·lustra perfectament la credibilitat dels dos últims governs de Espanya.
En novembre del 2011, el Govern va dir que el dèficit públic era del 6% del PIB; a finals de desembre, el nou Govern va dir que li havien enganyat i que el dèficit era superior al 8%, i que es prenia tres mesos per a calcular-lo amb tota precisió.
A finals de març, es va dir que definitivament era del 8,5%, i esta va ser la xifra que es va enviar a Brussel·les.
Dos setmanes després, la Comunitat de Madrid va dir que les seues xifres eren errònies i el Ajuntament de la capital igual… el dèficit era ja del 8,7%.
No obstant, la setmana passada el INE va dir que el PIB de 2011 estava sobrevalorat i, amb la nova xifra, el dèficit era del 9,1%; dos dies després, València va dir que el seu dèficit era de 3.000 milions més; o siga, que estem en el 9,4% i les altres 15 CCAA i 8.120 ajuntaments encara no han corregit les seues xifres de 2011.
L'única cosa que sabem és que estan totes infravalorades.
El dèficit real de 2011 pot estar per damunt de l'11%, i en 2012 s'esta gastant el doble del que s'ingressa.
Com diu El Govern de Rajoy, “estem en la senda de convergència”. I és veritat… de convergència cap a Grècia.
Clarament, la jove democràcia espanyola té encara molts dèficits de representativitat i de democràcia que haurien d'interessar a la canceller Merkel i també a Europa, si volem evitar una Grècia multiplicada per cinc i salvar l'euro.
Açò és el que ha fet possible el balafiament massiu de les ajudes europees, amb una assignació absurda de les mateixes, a pesar de que estes ajudes han suposat una xifra major que la del Pla Marshall per a tota Europa.
És frustrant que a causa d'este sistema oligàrquic nepotista i corrupte se destrosse talent i creativitat i que ara molts jóvens es vegen forçats a treballar fora, molts en Alemanya.
Eixa situació ens ha portat a una distribució de riquesa que és de les més injustes de l'OECD.
L'antany forta classe mitjana espanyola està sent literalment aniquilada.
Resumint: no és una falta de voluntat de treball, com es pensa tal vegada en alguns països del nord de Europa, el que fa que Espanya tinga la pitjor crisi econòmica de la seua Història.
És un sistema corrupte i ineficient.
La crítica del Govern alemany i les seues condicions per a un rescat d'Espanya es deurien concentrar en la solució d'eixos problemes.
En cas contrari, només aconseguiran que una casta política incompetent i corrupta arruïne a la nació per a diverses generacions.
Stefanie Claudia Müller és corresponsal alemanya a Madrid i economista.
PostPosted on 17 de setembre del 2012 by Eternity • Publicat en Actualitat • Tagged fallida, crisi, espanya, euro, europa, fallida, rescate• 338 comentaris
Una opinió compartida per Esquerra Unida
