En el seu afany per implicar quants més col·lectius millor, el Centre d'Acollida d'Immigrants va programar enguany un torneig d'escacs per al dijous 18 de febrer: l'important no era qui guanyara o quants jugaren, sinó obrir una nova porta a la col·laboració entre immigrants i, en este cas, el Club Escacs Puçol i la seua Escola municipal.

El torneig es va jugar al llarg de la vesprada en l'Espai Social La Barraca. En ell van participar només set jugadors, tres residents del Centre d'Acollida i quatre components del club, vinguts de Massamagrell, Museros i Puçol. Va haver-hi emoció, va haver partides molt igualades, va haver-hi entrega de premis, però sobretot va haver-hi nostàlgia: el torneig va ser un homenatge a la junta directiva del club, que per raons personals diu adéu a la seua labor i, amb la seua marxa, es tira el tancament momentani a l'escola i al club.

Han sigut dos dècades d'ensenyar a xiquets i adults, de participar en tornejos, d'organitzar trofeus en què han estat alguns dels grans jugadors del país. Però hui els escacs és un esport oblidat, una passió que compta amb pocs seguidors: els jóvens preferixen Internet o els videojocs, i els adults estan massa cansats i ocupats per a continuar estirant el carro. És el signe dels temps, la crisi també ha arribat als taulers.

Chimo Soriano, el president fundador del club i un apassionat dels escacs, ni tan sols va poder acudir, el seu estret horari de treball li ho va impedir. Amb l'absència de l'actual tresorer, van ser Enrique Esteve, actual president, i el seu inseparable secretari, Andrés de Benito, els encarregats de preparar per última vegada les taules, distribuir els taulers, ajustar els rellotges i col·locar amb carícia les setze peces blanques i les corresponents negres enfrontades.

No va ser una tasca fàcil, com tampoc ho havia sigut prendre la decisió de l'adéu, però era necessària: "ens agrada jugar als escacs i seguirem fent-lo, però portar l'escola és una altra cosa", explica amb un nuc en la gola Enrique Esteve. "Al novembre del 2008 vaig tindre un infart. Va ser un avís. Massa responsabilitats, massa vides. Calia elegir. I ho hem fet. He de deixar els escacs per a poder centrar-me en el canto i en l'empresa de construcció, amb el meu germà".

Constructor de vivendes perquè d'alguna cosa cal viure, jugador d'escacs per afició i tenor perquè la música... la música és la seua vida. L'espenta li va impedir realitzar una gira amb tres tenors el passat any. Era el seu somni. Ara vol recuperar el temps perdut i tornar a cantar. Només això, disfrutar pujant a l'escenari, per a enfrontar-se al públic, una cosa que sens dubte li tornarà l'alegria... no en va el seu retorn serà amb un títol profètic: La alegría de la huerta, en la festivitat de Sant Joan, a finals de juny.

Alegria agredolç, perquè per a això ha d'abandonar els taulers, almenys com a obligació continuada. Ara eixos taulers estan emmagatzemats en La Barraca, esperant un nou equip que arribe amb il·lusió, que siga capaç de contagiar el seu amor pels escacs i que hi haja gent jove capaç de canviar el frenesí de la Play per la serena reflexió dels escacs.

Davant de tal torrent d'emocions, s'entén que el torneig solidari amb els immigrants del Centre d'Acollida quedara en segon pla. Tots van disfrutar jugant i inclús va haver-hi una simbòlica entrega de trofeus. Irene Martí, l'educadora del centre, va ser l'encarregada de donar el seu tercer premi a Muhammad Aouad, el segon a Andrés de Benito i el primer, com no podia ser de cap altra manera, a Enrique Esteve.

No és el més important que ha guanyat en la seua llarga carrera com a jugador, però mentres assaja i cuida la seua veu per a tornar als escenaris, segurament el recordarà amb afecte en més d'una ocasió: continuarà veient torres i peons, però només en l'obra, i seguirà enfrontant-se al públic, però només en els escenaris.

El bel canto guanya un brillant tenor, els escacs perd un gran rei. Escac i mat, la partida ha acabat.