No és la primera vegada que una delegació de Noisiel acudix a Puçol, tampoc desconeixen les Falles, perquè les han viscut en més d'una ocasió. Des que al març del 2002 un autobús de puçolencs firmara l'acta d'agermanament i, de pas, visitara no sols la població agermanada, sinó també la Torre Eiffel i Disneyland, diversos han sigut els intercanvis de veïns i autoritats.

Normalment, s'aprofiten dates amb vacacions escolars perquè les famílies puguen viatjar i, al mateix temps, perquè puguen rebre en les seues cases als nostres germans europeus, ja siguen de Noisiel (França), Allumiere (Itàlia) o Miajadas (Extremadura), d'ací que les Falles, la Setmana Santa i l'estiu siguen els moments ideals per als intercanvis.

Però els francesos tenen especial predilecció per les Falles. Per què?

És cert que este viatge, com altres anteriors, els permetrà disfrutar de la Ciutat de les Arts i les Ciències a València, de la paella, d'alguna zona turística típica (des de l'Albufera al castell de Sagunt, passant pel casc històric de València, tots ells visitats en alguna ocasió), de l'aigua de València, de l'ofrena de flors, de la nit de València, de la paella (sí, sí, repetixen, és que els agrada molt) i, com no podia ser de cap altra manera, d'eixe esperit feliç, bromista, obert, planer i un poc sorollós propi d'un casal faller.

Però, explica tot això la seua especial predilecció per Puçol en Falles?

Deia l'alcalde José Vicente Martí, durant l'acte de recepció oficial dilluns passat 15 de març, que cal "continuar avançant a poc a poc en la unió, gota a gota anem creant llaços d'amistat que contribuïxen a la Unió Europea, a l'Europa dels pobles". El seu discurs, seriós i meditat, com correspon a un acte oficial, finalitzava amb uns versos de Machado de tots coneguts: "Caminante, no hay camino; se hace camino al andar".

La proposta de l'alcalde entroncava perfectament amb un cert esperit europeu, del que els francesos són fidels exponents: tots amb trage fosc, amb corbata, davall un sol de justícia, seriosos, amables, atents i un poc rígids tenint en compte que estaven rodejats per diversos centenars de fallers amb ganes de festa.

D'ací que la resposta d'Anasthasio Diogo, l'etern regidor francés que visita nostra població cada vegada que pot, resultara també tan pròpia d'eixe esperit europeu (i això que ell ja xampurreja amb soltesa el castellà i fins a algun himne faller): "estem molt contents de passar les festes amb vosaltres i vos done les gràcies en nom del nostre alcalde i de tota la delegació".

Almenys eixa va ser la versió oficial de la traductora, una professora d'espanyol establida en Noisiel, que era l'encarregada d'informar les huit-centes persones (així, a ull) que omplien la plaça Joan de Ribera enfront de la porta de l'ajuntament.

Però, ja ho hem dit abans, estos agermanaments servixen per a contrastar i acostar cultures, formes de ser, per a agermanar pobles molt distints al seu dia a dia. I l'acte de recepció oficial té una altra lectura, una més mediterrània, un quasi s'atreviria a dir que era una estampa típicament berlanguiana...

Mentres huit-cents fallers (així, a ull) esperaven ansiosos l'entrega de premis de les falles, on sempre hi hi ha emprenyament i més si enguany hi ha una falla nova, la corporació municipal i la delegació de Noisiel realitzaven l'acte de recepció oficial en la mateixa porta de l'ajuntament, cara al sol (amb perdó) de justícia, i amb la lentitud pròpia d'un acte que exigix traducció simultània cada dos frases.

Els traductors eren dos: el mosso traduïa les paraules en castellà de l'alcalde, encara que en cas de dubte les llegia directament del discurs tan meticulosament preparat per José Vicente; per la seua banda, la professora d'espanyol traduïa les paraules d'Anasthasio al nostre castellà, però ho feia adaptant un discurs no tan seriós i oficial a un llenguatge més políticament correcte. Ja ho havíem dit, monsieur Diogo és veterà en estos combats i ja sap manejar-se en molts idiomes, per la qual cosa el seu text original tenia un poc de "mediterrani".

Mentrestant, els fallers llançaven algun petard al final de la plaça, les xarangues bufaven l'instrument sense arribar a fer-lo sonar i, en fi, més d'un senzillament esbufegava.

I va arribar l'intercanvi de regals: una barraca valenciana per als francesos i un oli de l'ajuntament francés per als valencians. Tot molt políticament correcte. I el sol de justícia que no s'ocultava. I els premis de les competicions oficials sobre la taula, esperant. I el sobre amb els guanyadors de les falles tancat, en mans de la secretària de la Junta Local, Verónica Almela, que no veia el moment d'obrir-lo per a conéixer el veredicte.

I en això van arribar les càmeres. Les de Berlanga no, les de la tele local i el Departament de Comunicació, que volien immortaliltzar el moment per a la portada d'algun periòdic. Tots junts, ben acostats, mirant amunt (afortunadament, esta vegada d'esquena al sol), per a eixir bé en la foto. Un contrast perfecte: un sector fosc (amb perdó), amb trages i corbates, ben uniformats, rodejat d'un sector multicolor, lluminós i amb l'esperit faller per gorra.

Potser és la imatge que resumix a la perfecció el que busquen els francesos: eixe esperit mediterrani del que ells manquen. Si fem un zoom a la foto veurem un somriure còmplice en molts rostres. És la constatació definitiva del valor dels agermanaments, de la importància de l'Europa dels pobles: enmig de la delegació francesa, eixe senyal de l'ull d'Anasthasio ho diu tot. I és que ja l'havíem dit: és un veterà i es maneja ben molts llenguatges, inclòs el no verbal.