El plaer de rellegir aquells vells llibres mullats en companyia de noves alumnes i de la dona de tota una vida

Antoni Murgui és utielà de naixement, encara que porta huit anys vivint a Puçol, el que resulta prou més còmode per a impartir classes de llengua i literatura en el col·legi Santa Maria del Puig. En 1994 va descobrir que podia guanyar premis per escriure i des de llavors el que sempre havia ensenyat es va convertir també en una passió. El resultat Los libros mojados… i la seua continuació, que ja s'està cuinant.

Hi ha moltes formes de presentar un llibre, de fet inclús últimament s'han posat de moda els tràilers per a vendre lectures a través d'Internet. Eixa pressa, eixa velocitat, que pareix el gran emblema del nostre temps, no és una cosa que afecte este tranquil professor que un bon dia va descobrir que la seua afició també podia ser compartida per altres i va passar de la teoria a la pràctica, d'impartir classes de literatura a escriure.

I últimament fins publica i tot, gràcies sobretot a la persistència de Manel Alonso, aquell poeta, editor, escriptor i fins amic que un bon dia es va atrevir a realitzar-li algunes puntualitzacions al seu manuscrit, que Antonio li havia fet arribar per a sotmetre'l a la seua consideració.

El resultat? El manuscrit, titulat en aquell moment Negresco, va dormir el somni dels justos en un caixó qualsevol; potser no oblidat, però sí per descomptat aparcada la il·lusió de veure'l un dia publicat. Aquell llunyà premi obtingut en 1994, precisament en un concurs de relats breus en El Puig, havia avivat la flama de la creació literària… però una cosa és assentar-se tranquil·lament a escriure i una altra aconseguir publicar.

Però, ja l'hem dit, Manel és un tipus persistent.

Tant que, anys després, ja com a responsable d'una editorial, va telefonar Antonio, va recuperar l'original, el va animar a podar-lo a consciència i d'aquell voluminós Negresco va nàixer este entranyable Los libros mojados, un títol molt romàntic en una època en què els lectors d'e-books han clonat totes les publicacions i ja no existix ni el disseny, ni la grandària, ni el tacte del paper, ni, en fi, el romanticisme de fer anotacions en la vora de les pàgines.

De tot això van parlar Manel i Antonio en la Casa de Cultura de Puçol, una vesprada d'un divendres d'octubre, durant un acte de presentació que no s'assemblava a altres, tan seriosos ells.

Després d'una introducció degudament assajada i prèviament escrita —de fet, el text ja es va utilitzar en una presentació semblant en El Puig—, Manel va cedir la paraula a l'autor, qui, rodejat de la seua família i d'alguns dels seus alumnes, va disfrutar explicant els orígens i les trames de Los libros mojados: el seu homenatge a l'emigració dels anys 60, la soledat, la malaltia, la vellesa, la memòria, la família, l'escola i el poble.

Molts temes per a una breu explicació… així que Antonio prompte va preferir deixar la paraula al públic. I mai millor dita.

En compte de parlar ell, va deixar que parlara la seua obra. I com un llibre no té veu fins que algú se la posa, qui millor que les seues pròpies alumnes per a llegir alguns fragments del present en la novel·la? I qui millor que la seua dona, Meritxell, per a declamar algunes pàgines del passat, d'eixe viatge a la seua infància que realitza el protagonista?

I així, entre lectures més o menys nervioses, més o menys entonades, el professor Murgui va poder disfrutar d'una presentació molt allunyada de la que hauria fet Cèsar Frías, eixe assessor d'algun fosc ministeri que ha sacrificat la seua família, l'amor i la seua vida darrere d'un triomf que queda perfectament reflectit pel seu nom: Cèsar Frías. El símbol del poder en la vella Roma i el sentiment que millor arreplega la seua vida actual, la fredor.

De fet, les lectures d'Esther i Noelia, les seues dos alumnes en Santa Maria del Puig, li van tornar el somriure i la tranquil·litat, se sentia com en classe, tranquil, ensenyant sense ensenyar, disfrutant amb una bona obra. I la lectura final de Meritxell li va fer, per fi, sentir-se com a casa.

Tant, que va aprofitar per a realitzar algunes confidències, així, entre amics i familiars.

I ens va confessar que la segona part Los libros mojados ja està en marxa… i en realitat no és una segona part, sinó una recuperació de gran part d'aquells capítols que va haver de podar perquè Negresco es transformara en la seua primera obra publicada...

“A requeriment de l'editorial, vaig adaptar la novel·la per als jóvens, recopilant els capítols que feien referència a la infància, per la qual cosa la maduresa de Cèsar Frías queda esquàlida. Ara, en esta segona part, estic recuperant la maduresa del personatge per a donar-li eixe gir a la seua vida”, apuntava quasi a manera de confidència Antonio Murgui en la Casa de Cultura. “Los libros mojados acaba amb un final obert i un gran interrogant, de fet està demanant a crits una segona part, que transcorre en el present, i en això estem”.

I nosaltres ací, esperant per a conéixer, per fi, per què eixe hotel de Niça anomenat Negresco era tan important per a son pare, que en el fons era el protagonista de la versió llarga, el llaurador emigrat en els seixanta, l'espanyolet que mai va poder posar un peu dins d'aquell edifici símbol del poder i d'una Europa tan llunyana en els seixanta.

Potser tan llunyana com la que ens toca viure en estos temps de crisi i emigració?

Informa: Sabín