Qui és eixe Fernando Torres que no té ni idea de futbol?
El dimarts 11 de desembre, a les 19 hores, Fernando Torres inaugura una col·lecció d'olis titulada Estado sólido en la sala d'exposicions Micalet, de la Junta Municipal de Ciutat Vella de València, en el carrer Micalet, 1. És l'inici d'una nova etapa per a un incansable conversador que fa anys va abandonar la pintura per una professió més estable i ara torna a la seua autèntica passió.Fernando Torres exposa quaranta olis de distintes grandàries, des de les miniatures de no més 30x30 centímetres fins a alguns que sobrepassen el metre de longitud. Torna a la pintura i a exposar després d'un llarg parèntesi en què hi ha seguit acumulant vivències, i ho fa amb la modèstia que dóna l'experiència: ''he pintat els quadros honradament, per això crec que reflectixen el meu jo actual. Però no sé com seré jo, ni la meua obra, més endavant''.
Etern conversador, bota d'un tema a un altre sense cap dificultat, cita articles de premsa, lectures que considera obligades, l'última notícia escoltada en la ràdio o qualsevol reflexió que li sorgix espontàniament, gràcies a la seua inesgotable capacitat d'entrellaçar idees. És una esponja i ho en absorbix tot amb facilitat. Però, a més és generós, després, li encanta compartir. I, sobretot, li encanta conversar, no parlar, ni tan sols escoltar, sinó ser un autèntic conversador: eixa persona que sap fer amena i interessant qualsevol xarrada familiar i distesa entre amics.
Per això, no és difícil traure-li alguna valoració del seu treball (''és molt difícil que l'autor s'oculte darrere de la seua obra; ocorre el mateix amb els grafòlegs: prompte o tard et detecten, encara que intentes simular una altra lletra'', assegura sense cap interés per reivindicar la seua condició d'autor), encara que no cal esperar la certesa, com en les seues pintures, sinó el suggeriment, la proposta que invita que cada interlocutor finalitze la idea.
I quan ja t'ha enganxat, en plena conversació, sense donar-li major importància, es carrega qualsevol teoria sobre l'artista pur, immaculat, que viu en un món eteri: ''el verdader moment místic de la relació entre l'artista i el client es produïx quan algú decidix gastar els seus diners per a poder apreciar el teu quadro tots els dies''. Això sí, fidel a la imatge d'eixe ''artista pur'', no té inconvenient a acabar-se qualsevol botella de bourbon que es pose a tir, encara que tampoc li fa fàstics al malt o a qualsevol escocés envellit en bóta almenys una dotzena d'anys.
Alegre per tornar a dedicar-se enterament a la pintura, ''perquè l'alegria és el que et fa viure'', confessa sense vergonya que en el treball creatiu també hi ha un alt percentatge de vanitat: ''la vanitat també forma part de l'artista i d'una exposició. Però el costat
