Algemesí, orgull i capital de les corregudes de jònecs
Salva Ferrer, periodista, cronista taurí i col·laborador de la web municipal, esta setmana ens oferix una reflexió sobre les corregudes de jònecs de setembre. Este text es va publicar originàriament en el periòdic El mundo i ha sigut cedit per l'autor per a la seua publicació en la web de Puçol.
Setembre és, per excel·lència i calendari, el mes de les corregudes de jònecs: els cicles de Calasparra, Villa del Prado i altres més se sumen a la solera i la història de la triple A: Arganda, Arnedo i Algemesí.
La capital de la Ribera oferix l'última setmana d'este mes una Setmana de Bous amb tal singularitat que la fa inconfusible. Una plaça rectangular, a sobreeixir de gents, penyes i color; i construïda amb fusta, la il·lusió d'un poble, cordes i poc més. El rector, de negre solemne, en l'assolellada de l'alt de l'Església, l'alcalde en la llotja presidencial, el poble, el tribunal. I el Rocafull, que activa a tot Crist. Cada any s'obra el miracle a Algemesí. Una fira en què cobra tot el món i per la que passen tots els que prompte o tard són gent en el bou. El poble destrossa el despotisme il·lustrat, sufraga la seua fira i la seua festa: tot per al poble però... amb el poble.
Parlant de corregudes de jònecs, un torejador de jònecs: José Arévalo. De Moncada és el tio. Porta una ratxa que mereix atenció i ja sense l'empara de la Fundació El Juli. És el torejador de jònecs de la Comunitat Valenciana que més està triomfant i torejant, de llarg. No fa molt va tallar una orella en Collioure, on va morir exiliat Antonio Machado, el poeta; abans, tres i cua en Millas i tres més en Brihuega. Arévalo es presentarà a Madrid diumenge que ve, dins del certamen Huit nacions que se celebra en Las Ventas. En Arnedo està anunciat el 28, en lliça la Sabata d'Or. I més: Checa, Casavieja, Alustante, Azuqueca de Henares, Tant de bo qualle.
Excepte Juan del Álamo, excepcional en Falles i Fogueres, absent (?) al Juliol, Víctor Barrio, els asteques Arturo Saldívar, Juan Pablo Sánchez i pocs més, costa trobar torejadors de jònecs que il·lusionen. Potser en el toreig, que és la selva, els toreros nasquen per generació espontània. El que resistix guanya, deia Cela, Camilo José. Per contra, en el futbol, el planter està molt cuidat, s'invertix en el, s'aposta, que és el verb clau. Després, ix un Raúl que fa oblidar a Butragueño, o un Xavi que eclipsa a Guardiola. En el toreig s'aposta poc pel futur. Tot es deixa en mans del destí, anomenen-lo Providència. Tot és present, cantant i sonant, a poder ser.
El divendres vam estar a Utiel, plaça que data de 1858. Gran entrada, ambientàs. Ponce, Rivera (entenc per torero una altra cosa, no sols posar-se més o menys davant) i Sergio Marín. En un cartell amb Ponce sempre hi ha categoria. Una hora abans ja es respirava això. Desconeixem els criteris de retransmissions taurines de Canal 9. Altres criteris, els informatius per exemple, els deduïx fins a un caracollons. Però entre televisar, com s'ha fet, Xàtiva o Monòver, sense a penes interés ni gent, i obviar espectacles amb un mínim de categoria... encara que el bou d'Utiel també va ser mínim.
El dijous es van celebrar les bodes d'or de l'alternativa del jerezano Rafael de Paula, el toreig gitano fet sublimitat. L'excelsitud d'esta època, el Paula, el Curro (Romero i Pulla) de hui és Morante de la Pobla, que, permís torería i llegenda, supera la història. I el 18 de setembre, una dotzena d'anys en la cima complix El Juli com a matador de bous. Hui, el madrileny és l'amo i senyor de la temporada i del toreig. Julián entronca amb Joselito El Gallo, rei dels toreros. De regnats, corones, imperis i conquistes també sap el Rei Juli.
Escriu Salva Ferrer
