El Juli, El Juli i, després de ningú, El Juli
Salva Ferrer, periodista, cronista taurí i col·laborador de la web municipal, esta setmana ens oferix un balanç de l'any 2010 centrat en un nom propi. Este text es va publicar originàriament en el periòdic El mundo i ha sigut cedit per l'autor per a la seua publicació en la web de Puçol.
Julián López Escobar, El Juli, ha governat el 2010 des de febrer fins a octubre. De Vistalegre a Saragossa, arrasant el gran circuit: València, Sevilla, Madrid (sense orelles), Barcelona, Sant Sebastià, Màlaga, Bilbao... El paisatge de segona també va portar segell julista: Pamplona, Alacant, Badajoz, Valladolid, Albacete, Logronyo... I a França, ple: Nîmes, Mont-de-Marsan, Baiona, Arles i Dax.
Els seus totals: 76 corregudes, 159 bous, 147 orelles, 43 eixides a coll i 2 cues. El madrileny ha sigut el torero que més trofeus (55) ha aconseguit en places de primera en 2010, dada que supera el seu propi registre (48) en 2001. “Només” 27 orelles més en places de primera que el seu perseguidor en el gran toreo, Castella amb 28, amb dos corregudes menys el francés (29). En places de segona, 35 corregudes 60 orelles, el madrileny manté un nivell superior. En eixe circuit de segona és on l'escalafó unfla xifres. És un desglossament de dades, el toreig mai va ser número.
L'històric i aclaparador any 2008 que va quallar Perera quasi sense parangó ho ha marcat ara Julián. La trajectòria daurada i immaculada d'una figura d'època com és Enrique Ponce, pot El Juli conquistar-la sempre que el bou respecte. El Juli és un Iker Casillas del toreig: l'ha guanyat tot madurant, en primera fila. A més, fora de les places, Julián capitaneja la cúspide torera en els despatxos i les esferes de l'alta política.
El Juli no havia tocat la segona divisió del toreig i ja era figura en categories inferiors. Va acabar de torejador de jònecs amb uns registres tremends en un boom taquiller semblant al de fenòmens com El Cordobés. Va prendre l'alternativa amb 15 anys en Nîmes perquè a Espanya no podia matar bous fins als 16. Cas de mestria precoç, porta 12 anys com a matador de bous. I ha acabat més fresc a l'octubre que molt de torero mimat per una certa premsa que no assalta el poder perquè no pot. Assumpte de collons, no de gens. A més amb el mèrit afegit El Juli de canviar de registre amb el temps i modular el concepte per a triomfar.
Perquè el mestre del Barri de Sant Blai, amb 28 anys, està en la cima del toreig amb uns dels millors fulls de serveis. Encara que ara s'anomene figures —i mestres!— a toreros que no manen en la Festa, que acompanyen a les figures de veritat i que han eixit a coll de Les Ventas o de La Maestranza en somnis... Curiosa la ceguera dels il·luminats.
El de 2010 ha sigut un Any Julià si bé Julián porta ja uns quants regnant en les temporades. Potser alguns l'hagen descobert enguany: feliç troballa. Però en les últimes temporades ha anat perfeccionant el seu toreig. Per a refutar l'argument que induïx a pensar que el seu portentós toreig ha florit enguany, com si antanyàs el seu toreig fóra lleuger, cal tirar mà de la fonda dimensió i de les cimes julistas d'anys arrere: la cua històrica d'un núñezdelcuvillo a Saragossa en el 2000, el bou Punyaler a València en 2001 o les dos portes grans a Bilbao (2001, 2002), el faenón a un bou de Chafick a Logronyo i la cua al bou Porxe en Vistalegre en 2002, la faena en Les Vendes a un fuenteymbro en 2003, al bou d'Ana María Bohórquez en 2006, la de cantapájaros en 2007, també a Madrid. Indult i molts triomfs, amb cua inclosa, en la de Mèxic. D'això ja ha plogut, però el toreig de Juli amera. Més enguany, cima de cimes, especialment Sevilla.
Un altre plus per al Juli en esta anàlisi és dominar en una època de genis de la Tauromàquia: José Tomás i Morante, idea que extrac d'una conversació amb Álvaro Acevedo, director de la revista Quaderns de Tauromàquia. I d'Enrique Ponce, afig jo. Perquè Julián, quant a compromís, a estirar el carro, a presència en totes les fires importants (amb el bou), a la regularitat en el triomf esguitat de faenes cimes cada any i a concloure totes les temporades a l'octubre, té eixa dimensió poncista, encara que en concepte Enrique i Julián són distints.
El cordó umbilical del pes de la púrpura els unix. El que els distingix, entre altres coses, és el grau d'exigència davant de la bravura, perquè El Juli esprem als bous més per baix en un toreig més trencat i exigent que el que interpreta el mestre de Chiva. Artistes superdotats, conceptes distants. Riquesa de la Tauromàquia, no guerra de guerrilles. Que es veu el plomall.
Escriu: Salva Ferrer
