Església Sants Joans

L'església i el palau arquebisbal

L'església dels Sants Joans és el monument més representatiu de Puçol actualment. Formava part d'un conjunt monumental més ampli conformat per un palau arquebisbal i un jardí botànic. Hui en dia aquests no es conserven, però són fonamentals per entendre la història de l'església.

Puçol fou un senyoriu episcopal on els bisbes i arquebisbes tenien un palau per passar xicotetes temporades de descans. Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València fou qui va erigir l'església dels Sants Joans, just al costat d'aquest palau. I com a València va construir un voladís, es a dir, un passadís elevat que unia el palau i l'església i així no haver de baixar al carrer per a anar a missa.

La construcció de l'església comença el 1587, i un any més tard, el 29 d'abril de 1588, Sant Joan de Ribera beneeix la primera pedra.

Els mestres pedrapiquers foren Antonio de Xado i Pedro de Xado, naturals d'Argoños (Cantàbria). També treballaren en la construcció del temple Juan de Fresnedo, Pedro de Fresnedo, Pedro del Solar i Pedro de Ris, tots  ells naturals de Cantàbria.

Les obres de l'església eren revisades cada sis anys per Guillem del Rey i Joan Cambra, importants mestres d'obres que treballaven al Patriarca i al Monestir de Sant Miquel dels Reis, respectivament.

L'església dels Sants Joans fou un referent arquitectònic en aquell moment, tant es així, que van sol·licitar els seus mestres per erigir el Monestir del Puig.

Després de vint anys de construcció Tomás de Espinosa, bisbe auxiliar de València consagrà el temple el 28 d'octubre de 1607, i Sant Joan de Ribera trasllada el Santíssim Sagrament de l'antiga església a la nova i celebrà la primera missa.

Façana

La façana principal és d'un alt valor artístic. Va ser dissenyada entre el 1588 i el 1589 per Juan de Ambuesa, natural de París que gaudia de gran fama a València pel seu saber de l'arquitectura. Aquest també treballava al Monestir de Sant Miquel dels Reis i al Patriarca.

Malgrat tot Ambuesa va morir abans de poder-la dur  a terme així que finalment, seguint les seues pautes Antonio de Xado i Pedro del Solar la van llaurar el 1593.

El retaule de pedra és d'estil clàssic amb detalls manieristes, està coronat per un escut prelacial, símbol de la jurisdicció que sobre Puçol i l'església dels Sants Joans ostentaren els arquebisbes de València. Les imatges de les fornícules són recents, es van col·locar i beneir el 1975 i representen a la Verge al Peu de la Creu, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, patrons de l'església.

De l'exterior també cal destacar el campanar, construït amb carreus de pedra i coronat per un templet amb contraforts de rajola.

Interior

El temple és d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. Totes les capelles són de mig punt exceptuant les dos primeres que són ogivals. La nau queda dividida en cinc trams per arcs faixons lleugerament apuntats. La volta de la capçalera és de traceria amb nervadures d'estil neogòtic. De tot el conjunt destaca la puresa de línies, la grandiositat i la lluminositat habituals del Renaixement. La decoració de les pilastres simulant marbre i el revestiment d'estucs pertany a l'últim terç del segle XIX.

A les dos capelles més pròximes a l'altar s'observen dos tribunes, una sobre la porta lateral que recorda la unió que hi hagué entre l'església i el palau arquebisbal, i l'altra davant d'aquesta on hi hagué un orgue.

L'altar major és d'estil barroc i està presidit pels Sants Joan integrats entre columnes salomòniques. Però sense dubte el que més destaca del l'altar és el baldaquí i la mesa de marbre que representa els quatre evangelistes: Sant Mateu, Sant Joan, Sant Marc i Sant Lluc sustentant el llibre dels set segells. Aquest altar va ser consagrat el 8 de setembre de 1944.

A la sagristia es conserva una de les peces més importants del temple: una polsera d'un antic retaule gòtic, segurament de la primitiva església, que representa al Pare Etern i a l'Esperit Sant.

Capella de la Comunió

La capella de la Comunió es troba adossada a l'església, paral·lela a la seua nau i amb dos entrades, una exterior i l'altra a l'interior del temple. Es va construir entre el 1740 i el 1747 a càrrec del rector Tomás Aparisi. Més tard, al segle XIX, el rector Joaquín Alemany decideix allargar-la, sent beneïda el 1827. Com a conseqüència d'aquesta ampliació la cúpula queda desplaçada del centre i s'observen diferents tipus de sòcols.

Es conserven dos pintures anònimes del segle XVII que representen a Jesucrist instituint el sagrament de l'Eucaristia i la degollació de Sant Joan Baptista.

Però l'obra més important és el retaule tallat per Manuel Vergara el 1748, un dels membres de la gran saga dels Vergara. Actualment és l'únic retaule que és conserva del mestre fuster.

Aquest retaule albergava una imatge de la Inmaculada Concepció, destruïda durant la guerra. A partir d'aquest moment passà a acollir el tresor del temple: el quadre de la Mare de Déu al Peu de la Creu, patrona de Puçol, que anteriorment es trobava a la segona capella de la dreta.

Aquest quadre va ser trobat pel venerable Pere Muñoz a la muntanyeta del Cabeçol del Puig el 1570. Una important troballa que va propiciar entre altres la construcció del nou temple dels Sants Joans, una església més gran i digna per albergar aquest tresor.

Cripta

L'entrada a la cripta es troba als peus de l'església. S'accedeix a ella per una xicoteta escala de 14 escalons de pedra. Té una forma rectangular i mesura 7,20 metres de llargària per 4,30m d'amplària i 3m d'altura. El pis és de taulells i el sostre de volta de canó de pedra. Al fons es distingeix un retaule ceràmic de Crist a la creu.

Actualment la cripta està reblida de terra perquè va servir d'amagatall durant la Guerra Civil. Des de dins s'excavaren dos túnels, un cap a la plaça Sant Joan de Ribera on estaria el palau arquebisbal i l'altre cap al carrer Sant Joan. El primer té 40 metres de llarg i el segon 20 metres, aproximadament. En l'actualitat els túnels no porten a cap lloc.

https://www.youtube.com/watch?v=EQDsOLFHa2k

Arbres del parc Ribelles

Parcs i jardins: el parc Ribelles

Al llarg de la història la humanitat ha utilitzat les plantes amb una finalitat bàsicament econòmica, ja siga de manera directa pels seus productes (fruits, llavors, fusta, etc.) com de manera indirecta com aliment del bestiar. Una excepció a aquesta regla general la constitueixen els parcs i jardins on la utilitat esdevé simplement estètica, d’aquesta manera es diferencien dels horts i camps de conreu.

El parc Ribelles fou inaugurat el 25 de maig de l’any 1999 essent alcalde En Josep Vicent Cuello. És d’un tamany discret ja que ocupa una parcel.la allargada d’11.700 m² a ponent del polígon industrial Spi1 entre el carrer Els Ports i l’avinguda Collidors.

El nom del parc esdevé de la seua dedicatòria a la memòria del poeta puçolenc Josep Maria Ribelles i Llobat.

A l’hora de dissenyar el parc i de triar les espècies d’arbres i de matolls es va seguir el model de jardí anglés on les plantes i els espais semblen “naturals” i casuals. No se segueix cap ordenació racional a l’estil francés ni patrons filosòfics i espirituals característics dels jardins orientals.

En l’interior del parc podem trobar pistes per a patinar i practicar “skate”, una zona de tobogans i de gronxadors per als xiquets i un xicotet escenari envoltat de bancs escalonats on pot seure el públic.

Tambè hi ha una gàbia amb pardals diversos i un estany amb dos nivells on viuen carpes i plantes aquàtiques.

Entre els arbres i matolls presents al parc hom pot trobar espècies autòctones o d’origen perimediterrani que han esdevingut tradicionals a la nostra terra com l’olivera o el garrofer junt a d’altres de típiques en parcs europeus com els plàtans d’ombra o les magnòlies. També apareixen alguns arbres que són relativament nous als nostres carrers i places i que no tenen encara nom comú per eixa mateixa novetat que els fa desconeguts per a la gent. Com a exemples podem citar els braquiquiton o les tipuanes.

Arbres de jardì tradicionals

Hi ha espècies d’arbres que s’han emprat tradicionalment en jardineria.

Uns, originaris de zones fredes i humides, sòn caducifolis amb ports espectaculars molt presents en parcs europeus, però, que pateixen molt amb les calors i les sequeres mediterrànies i  s’adapten mal a la nostra terra. Hi ha excepcions com el plàtan d’ombra, Platanus x hybrida, molt comù a parcs i jardins i a la vora de les antigues carreteres nacionals i la tuia (Platycladus orientalis) usada en parterres i tanques vegetals. Al parc Ribelles hi ha també, com a representant d’aques grup, un preciòs exemplar de magnòlia (Magnolia grandiflora).

Altres, de tamany més amanòs, s’usen en les voreres de carrers i avingudes on se’ls agraeix presència i ombra encara que, de vegades, es puga escoltar alguna queixa per la molèstia provocada en caure fulles, flors o fruits. Sòn molt comuns l’auró americà (Acer negundo), l’arbre de Judea o de l’amor (Cercis siliquastrum) o la prunera roja (Prunus cerasifera) dins dels de fulla caduca i la troana (Ligustrum lucidum) i el pebrer bord (Schinus molle) com a representants dels perennifolis. Tots ells estan presents al Ribelles i es poden veure tambè als carrers de Puçol.

Arbres de jardins moderns

En les últimes dècades han arribat als nostres carrers i jardins una sèrie d’espècies d’arbres d’origen subtropical que s’adapten perfectament a les condicions climàtiques mediterrànies pel que fa a altes temperatures i a escasos requeriments hídrics. Malgrat eixa bona adaptació, el canvi d’entorn els provoca alguns conflictes a l’hora de florir o de treure fulles.

Hom pot incloure en aquest grup un representant dels arbres-ampolla com el braquiquiton (Brachychiton polpulneus) o falses acàcies procedents d’Amèrica com la xacandra (Jacaranda mimosifolia) o la tipuana (Tipuana tipu) junt a figueres tropicals del gènere Ficus (Ficus nitida) i matolls treballats per a esdevindre xicotets arbres com ara la poinsetia o flor de pàsqua (Euphorbia pulcherrima) o l’hibisc de Síria (Hibiscus syriacus).

Arbres autòctons

Se’n diu “autòcton” a tot allò que és originari d’un lloc, en el nostre cas parlem d’arbres i de matolls de la conca mediterrània que són, generalment, espècies conreades per allò que produeixen i no pel seu valor estètic. Açò fa, amb alguna excepció, que no siguen comuns ni en parcs ni en carrers o avingudes.

Així podem trobar productors de fruits com la garrofera (Ceratonia siliqua), el pi ver (Pinus pinea), l’olivera (Olea europea) o la carrasca (Quercus ilex), altres estimats per les seues fulles com la morera blanca (Morus alba) i el llorer (Laurus nobilis) o per la fusta com el xiprer (Cupressus sempervirens) o el lledoner (Celtis australis). Inclús hi ha que són valorats per l’escorça com l’alzina surera (Quercus suber) productora de suro. La fusta del baladre (Nerium oleander) no s’unfla amb la humitat i s’usa llavors per a fer xiulets i boques de flauta de canya.

Nomès xiprers i baladres i, ùltimament, lledoners i moreres sòn usats comunment com a ornamentals.

Palmeres

Les palmeres són plantes monocotiledònies, és a dir, tenen un sol cotiledò (primera fulla en germinar) a la llavor i la majoria són herbes annuals sense fusta veritable i sense ramificacions. Canyes, boves i palmeres són exemples de monocotildedònies que viuen diversos anys, però, que no ramifiquen en condicions normals.

Dins d’aquest grup, les palmeres són les de major alçària ja que algunes espècies poden arribar als 30 m. La majoria de les 2400 espècies de palmeres són tropicals, a Europa occidental només hi ha una d’autòctona: el margalló o palmito (Chamaerops humilis). A més d’aquesta hom pot trobar al Ribelles exemplars de palmeres pinnatisectes (amb les fulles allargades i foliols en dues rengleres) com la palmera canària (Phoenix canariensis) i la datilera (Phoenix dactylifera) acompanyades per altres palmatisectes (fulles amb els foliols en forma de ventall a l’extrem del pecíol) com la Washingtonia robusta i la W. filifera.

S’ha afegit a aquest grup el bananer (Musa x paradisiaca) que és monocotiledònia però no pertany a la família de les palmeres.

ESPÉCIES DEL PARC RIBELLES

1. Acer negundo (Auró americà)
2. Brachychiton populneus (Arbre botella)
3. Celtis australis (Lledoner)
4. Ceratonia siliqua (Garrofera)
5. Cercis siliquastrum (Arbre de Judea)
6. Chamaerops humilis (Margalló)
7. Cupressus sempervirens (Xiprer)
8. Euphorbia pulcherrima (Poinsètia)
9. Ficus nitida (Figuera borda)
10. Hibiscus syriacus (Altea)
11. Jacaranda mimosifolia (Xacandrà)
12. Laurus nobilis (Llorer)
13. Ligustrum lucidum (Troana)
14. Magnolia glandiflora (Magnòlia)
15. Morus alba (Morera blanca)
16. Musa sp. (Bananer)
17. Nerium oleander (Baladre)
18. Olea europea (Olivera)
19. Phoenix canariensis (Palmera canària)
20. Phoenix dactylifera (Palmera datilera)
21. Pinus pinea (Pi ver)
22. Platanus hybrida (Platan d’ombra)
23. Platycladus orientalis (Tuia)
24. Prunus cerasifera (Prunera rogenca)
25. Quercus ilex (Carrasca)
26. Quercus suber (Alzina surera)
27. Schinus molle (Pebrer bord)
28. Tipuana tipu (Tipuana)
29. Washingtonia filifera (Wasingtònia filìfera)
30. Washingtonia robusta (W. robusta)

Visites virtuals

Visita Virtual a Santos Juanes

[Santos Juanes]

Visita Virtual a Santa Marta

[Santa Marta]

Visita virtual al Molí de Vent

[Visita Virtual Molí de Vent]

Visita virtual a la Destilería Pla

[Visita Virtual Destilería Pla]